Aprendiendo junto a ellos

Os animo a que compartáis aquellos momentos que han sido especiales en vuestra relación con los pacientes y sus familias.







domingo, 13 de febrero de 2011

Los inicios

Este es el primer post de este blog que espero nos ayude a transmitir con palabras aquello que tantos pacientes nos han hecho sentir, por lo menos a mi, a lo largo de todos estos años.
Cuando te dedicas a los Cuidados Paliativos, contactas a diario con las emociones, y sentimientos de los pacientes y sus familias.

Se entrelazan los miedos, tristezas, esperanzas, consuelos, ilusiones, la rabia, la impotencia y el amor, expresándose a menudo ante tus ojos, como si de un observador externo se tratase. Y es que a veces olvidamos que lo somos, porque ellos nos lo hacen olvidar, nos otorgan el privilegio de participar en esas vivencias.

En este espacio virtual me gustaría compartir con todos aquellos que lo deseen, esos momentos especiales que pasamos con las personas enfermas y con sus familias y que nos enseñan día a día que el proceso final de nuestras vidas está lleno de cosas especiales, cosas que aprendemos...junto a ellos.

4 comentarios:

Anónimo dijo...

Cristina,
Este blog me parece una buena iniciativa. Puede ser un buen lugar para el encuentro entre lo intimo y personal de cada uno y la profesión. O, dicho de otra manera, un lugar para hablar de como vivimos ser enfermeras en el ámbito de los Cuidados Paliativos.
Ser testigo de la muerte de muchas personas no se si me ha dado más recursos para enfrentar mi propia muerte ni la de mis personas queridas.No tengo ni idea, ya se verá... Sin embargo, me ha dado mayor capacidad para comprender los caminos del dolor humano y la riqueza de sus manifestaciones.
Eulàlia Alburquerque

Anónimo dijo...

Gracias Eulàlia,
Es cierto, hay que enfrentarse a la realidad para descubrir lo que hemos aprendido.
Lo cierto es que tenemos muchos más referentes.
A veces el sentido del humor nos ayuda a relacionarnos con los pacientes y entre profesionales.
Me he reído tanto en el trabajo!! Nadie lo creería pero es así...

Anónimo dijo...

Cristina: com sempre pensant en noves propostes eh?. Doncs aquí va la meva aportació.
Jo voldria posar un punt crític sobre els aspectes "didàctics i trascendents" de la nostra funció.
Quan portes uns anys compartint amb els pacients i les seves famílies el que probablement és la situació més difícil de les seves vides, i amb companys de feina (de totes les professions) amb trajectes ben diversos i amb motivacions íntimes desconegudes o inconfesables i que finalment no encaixen, te n'adones que el que realment val per seguir en aquesta feina és la maduresa personal i la vocació. És a dir, qualsevol de nosaltres podriem desenvolupar altres funcions amb l'afegit humanitari i compassiu que ens caracteritza i per contra, tots coneixem professionals en àmbits no gaire adeqüats per establir aquestes relacions com son urgències, UVI's o primària o fins i tot a nivell de gestió que els caracteritza la seva proximitat i sensibilitat.
Qué hi ha d'aprenentatge i qué de valors personals innats.
Evidentment que l'experiència diària i la formació ens ensenya. Ens ensenya conductes, reaccions, capacitat de gestió d'aquests sentiments dels que parleu però ha d'haver una llavor, un polsim màgic de vocació.
Enhorabona pel blog
Xavi Lliró

Cristina dijo...

gràcies a tu Xavi
Ets un gran professional i una millor persona